DOCUMENTO FUNDACIONAL DE LA P.A.E La PLATAFORMA DE AUTOEDITORES (P.A.E) se originó en Barcelona en Mayo del 2002, por la necesidad de unir esfuerzos, de diferentes grupos musicales que mediante sus propias compañías discográficas se auto-editan su propia música . La PLATAFORMA DE AUTOEDITORES(P.A.E) tiene como objetivo principal, mostrar y facilitar una alternativa, a diferentes formaciones musicales, que no pueden o quieren entrar en la Industria Discográfica de la forma tradicional. Ésta quiere abrir una nueva puerta, dando así una respuesta a la mermada situación del actual panorama musical . La PLATAFORMA DE AUTOEDITORES (P.A.E) tiene los siguientes objetivos/Fines: · Legalizar la Plataforma de Autoeditores: La P.A.E intentará a corto y medio plazo no legalizarse e intentar tener un carácter gratuito para todos los integrantes, valiéndose de los medios de éstos para llevar a cabo sus fines. · La P.A.E, también quiere dar salida a los diferentes autores o intérpretes que no quieren o pueden crear su propia compañía discográfica. Para paliar esta necesidad la P.A.E tiene intención de crear un sello discográfico totalmente independiente y auto-gestionado que permita editar las obras de quien lo solicite. · Continuar la búsqueda de ventajas para los integrantes de la P.A.E: Precio de Fabricación, promoción, estudios de Grabación, Diseño Gráfico, abrir canales de distribución etc... y facilitarlas a todos los actuales y futuros integrantes. · Constituir un espacio web donde se presente el proyecto, se dignifique esta modesta opción, se informe de cómo constituir un compañía discográfica, se anuncien todas las ventajas obtenidas con la Plataforma, se publicite las diferentes formaciones musicales etc.. · Abrir una oficina de información con la finalidad de: Facilitar la información necesaria a posibles Asociados, buscar ventajas conjuntas para todos los integrantes, publicitar todas las actividades de todos los Asociados, mantener el espacio web etc.. · Iniciar conversaciones con la Sociedad General de Autores y Editores(S.G.A.E) con el fin de: búsqueda de ayudas, negociar el impago de los derechos de reproducción mecánica para las copias promociales, tener las mismas condiciones que otras agrupaciones de Editores, crear una sección especial en los premios de la Música, etc.. · Iniciar conversaciones con la Fundación Autor, Departamento de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ayuntamiento de Barcelona, etc.. · Iniciar diferentes actos de presentación del proyecto, rueda de prensa, realizar este invierno una serie de conciertos, etc... · Crear para la inclusión en todas las referencias discográficas de la Plataforma, un sello de calidad ,que transmita al consumidor final, que dicha obra musical esta editada de una manera autogestionada, independiente y artesana. · Facilitar a otros Artistas que quieran tomar esta opción, los medios y asesoramiento para poder llevar a cabo su propia compañía. · Realizar por toda la península una serie de cursos jurídicos de formación sobre la Autoedición. La PLATAFORMA DE AUTOEDITORES (P.A.E) está actualmente formada por : FORMACIÓN MUSICAL - DISCOGRÁFICA OJOS DE BRUJO-LA FÁBRICA DE COLORES SIN PAPELES- SIN PAPELES RECORDS MARUJITA MANSON -DIEZ SAQUITOS RECORDS LA PADRINA- EDICIONS LA PADRINA TIRTERRA -TIRTERRA RECORDS MUCHO MUCHACHO -C.R.E.AM PAU RIBA- MATRIU/MATRÁS FREAK XXI- FREAKLAND RECORDS BOC GURU SPECIAL (KITSCH) -ELECTROLITE MUSIC FERNANDO LEDESMA -DENS ELWERK RECORDS NAUDAU -AGHARTA MUSIC EL FAMOSISSIM PEP MARQUÉS -PRODUCCIONS CUBA LIBRE S.L CARLOS ANN- MOVIEDISCO RECORDS ZPU(MAGNATIZ)- ENKÖMEN DIEGO PAQUE- MUSIC LAB Los requisitos para formar parte de la PLATAFORMA DE AUTOEDITORES (P.A.E): - Legalizar la compañía discográfica. - Darse de alta como socio -Las diferentes aportaciones de la Plataforma solo afectarán a referencias que contengan obras de los asociados. MANIFEST DE LA PLATAFORMA D’AUTOEDITORS 1. l’artista—en aquest cas el músic, tant si treballa en solitari com si treballa en grup— és, per definició, aquell que crea del no-res amb tota llibertat i posa en solfa una obra que no respon a més imperatiu que el que li dicta la pròpia consciència. 2. en conseqüència, l’artista és responsable únic de la seva obra i té tot el dret a fer-la i gestionar-la com millor li sembli. Per dir-ho d’una forma una mica més jurídica, l’artista té tots els drets sobre la seva obra. 3. l’artista és considerat professional quan el que pretén és viure de la seva obra i treure’n el màxim profit; en altres paraules, quan utilitza el seu impuls creatiu per omplir el pap, o l’estómac… i fa la seva feina com un treball més, un treball com qualsevol altre. 4. això l’obliga a comercialitzar-se, o comercialitzar la seva obra, i a endinsar-se en el llefiscós terreny de la competitivitat, tenint en compte que aquesta és una guerra que es lliura als espais marcats per tot aquell brutal entramat d’iniciatives comercials de caràcter nacional, multinacional o fins i tot mundial al qual anomenem indústria. 5. la indústria —un monstre de mil rostres somrients que esperen els artistes amb els braços oberts per oferir-los tot un ventall de facilitats, comoditats i luxe— s’alimenta precisament d’això, d’artistes, unes bestioletes indefenses que es cruspeix a grapats, de viu en viu i amb obra inclosa, ja sigui realitzada o en potència. 6. aquí la cosa fa un sal quantitatiu: l’obra que havia d’alimentar a l’artista, ara ha d’alimentar la indústria. I és clar, una cosa és l’estómac particular del músic, de dimensions humanes, i una altra molt distinta és l’insaciable i portentós estómac del monstre, que necessita molt més de tot per sobreviure. 7. produir música a aquest nivell —l’industrial— i a més a més controlar tota la sacrosanta cadena de producció, fabricació, difusió, distribució i venda del propi producte, sempre han estat tasques oneroses que el músic no ha pogut o no ha volgut enfrontar i més aviat li han fet grima. 8. i és precisament valent-se d’aquest fet que, tradicionalment, la indústria s’ha posat al costat del músic per oferir-li solucions a totes les tasques que no siguin la pura necessitat —o, si ens descuidem, l’obligació— de crear, la qual cosa ha fet que proliferessin empreses de gestió de tota mena que brinden al músic els seus serveis a canvi de l’únic que un músic pot oferir : participació en futurs beneficis. 9. això vol dir drets i més drets sobre la seva obra, present i futura, carta blanca en matèria de merchandising, impunitat per la manipulació i via lliure per tot el trapicheo a què la mossegada de drets de l’artista pugui arribar a donar-li dret, amén de jolius percentatges sobre el seu sou, abusius pactes d’exclusivitat, lligams de per vida i certificats de propietat no tan sols sobre l’obra sinó sobre la persona en si. 10. d’aquesta manera, el músic professional viu contínuament assetjat per la indústria i, si vol sobreviure, no té més remei que pactar —és a dir, lluitar, defensar-se de— amb: empreses discogràfiques, oficines de management, centres de producció, xarxes de distribució, botigues de discos, promotores de concerts, mitjans de comunicació especialitzats i, naturalment, assessories jurídiques i empreses de gestió de drets… o de les engrunes dels drets que finalment li puguin quedar. 11. i tot això, sense comptar encara amb tota la vasta nebulosa de vampirs i intermediaris instal·lats en el luxe que es dediquen a comprar artistes i a posar-los en nòmina, tal com l’alcabot compra dones per l’harem del soldà… on, com se sap, hi regeix una sola llei: si no ets la favorita, és a dir, si no ets un supervendes, caus en desgràcia i vius en l’ostracisme fins que no t’alliberen de pur avorriment. 12. ¿costa d’entendre que tot aquest panorama no hagi fet altra cosa que anar viciant i extralimitant les relacions entre la indústria i el creador, exorbitant els costos globals de producció de l’obra artística i encarint els productes fins a l’absurd? sortosament, però… 13. la indústria sempre ha anat a remolc dels avenços tecnològics i, ves per on, són precisament aquests avenços —ordinadors, estudis virtuals, gravadores digitals, internet…— els que de cop i volta, i a preus més o menys assequibles, han posat a les mans del músic la possibilitat d’executar i controlar la seva obra al llarg de tot el procés de producció sense minva de qualitat i amb resultats professionalment homologables, no tan sols en el camp de la producció estrictament dita sinó també en els de la fabricació, la distribució i la venda. 14. aquest simple fet trenca el malefici i permet al músic optar entre a) posar-se en mans de tercers com ha hagut de fer fins ara o b) gestionar per si mateix i segons els propis criteris, necessitats i ambicions algun segment o la totalitat del recorregut de la seva obra sense haver de cedir més drets dels que li semblin convenients. 15. això, l’irreversible accés del músic a la possibilitat d’autogestió i autoedició, cosa que li retorna la llibertat i un control tan gran com vulgui sobre la seva obra, ha descol·locat la indústria, ha trencat els seus esquemes i ha obert una crisi de cavall en el sector… on milers i milers de persones —totes aquelles que operen en l’espai que hi ha entre el creador i el públic— veuen trontollar el seu modus vivendi. 16. ara totes les possibilitats estan obertes i tant la indústria —que fa com si sentís ploure i segueix en els seus tretze— com els artistes —que continuen viciats i avesats a ser servits i no poden o no volen creure que la informàtica hagi capgirat les coses fins a tal punt— s’han de replantejar estratègies, redefinir objectius i obrir nous camps de relació. 17. I és justament en aquest context revolucionat que una colla de músics professionals presentem la PAE, la Plataforma d’Autoeditors, que no és altra cosa que una iniciativa encaminada a que tots els músics que ho desitgin i hagin optat per aquesta segona via puguin comptar amb una base per associar-se i relacionar-se, unir esforços, intercanviar experiències, reivindicar els seus drets, reclamar ajuts en igualtat d’oportunitats tant a les institucions com als mitjans de comunicació i fabricació, comptar amb assessorament tècnic, legal o de la mena que sigui, experimentar amb fórmules noves de difusió, distribució i venda, obrir debats, organitzar actes, fer-se sentir, fer-se veure… 18. Si els socis fundadors de la PAE hem optat per aquesta via, és perquè creiem que és una bona opció i que a més a més és una opció de futur. Volem per tant que se’ns tingui en compte. Pau Riba